El cicle Black, que s'ha ocupat del negre com a color amb diferents artistes que l'utilitzen de forma habitual. El cicle, que també ens ha permès parlar de la llum i del continent africà a través de fotògrafs/fes que han realitzat diversos treballs - amb una mirada no colonialista - que han inclòs el treball d'una persona afrodescendent que viu aquí i que ens retrata la nostra Àfrica, donant visibilitat a allò i aquells que sovint no veiem tant de forma física com conceptual. El negre també s'ha ocupat de les parts més fosques de la nostra societat, que tenim i que són moltes. Ara arriba el final del cicle coordinat per Calvet, i ho fa parlant d'altres finals, parlant del dolor i del final de la vida, però també de les llums i esperances que hi estan relacionades. Ens endinsem amb un terme genèric com és l'aflicció (woe en anglès) per expressar la pena profunda, l'abatiment, la tristesa, etc., i com a conseqüència ens apareixen altres aspectes com la fe, la resiliència i molts altres conceptes que sovint es contraposen als primers. En Black is woe, trobem cerimònies relacionades amb les nostres cures, presents i futures, amb les nostres tristors i angoixes per la pèrdua dels que estimem o amb aquells dolors nostres o dels altres que ens acompanyen i que es converteixen en nostres.

Àlvar Calvet